Dr. Joan-Pere Barret
Especialista en Cirurgia plàstica, estètica i reparadora
Quan era petit volia ser ebenista, com el meu pare. Passava hores amb ell, en el seu taller, intentant amb les meves inexpertes mans donar-li forma a algun tros de fusta que el meu pare m’acostava.
Va ser així com vaig fer un vaixell, un cotxe i fins una avió de camuflatge per als meus “*clicks” de *Famobil. M’agradava molt modelar figures, desitjava transformar en una cosa bella i útil qualsevol material que queia a les meves mans. Vaig ser un nen molt feliç.
Però va haver-hi alguna cosa que em va marcar definitivament i que va fer que iniciés el camí cap al que ara sóc. Una cosa tan simple com un programa de televisió: els documentals de ciència i medicina que emetien per l’UHF. Aquí confluïen les meves dues passions: la ciència i l’art amb les mans. Va ser llavors quan ho vaig saber. Seria metge i cirurgià. Tenia jo 9 anys.
Durant els meus anys d’estudi vaig obtenir uns expedients acadèmics brillants que em van permetre estudiar la carrera de medicina becat per la Universitat de Barcelona. Això va significar un gran alleujament per als meus pares, que en aquells moments vivien una situació econòmica difícil. Per això, record amb emoció el dia de la meva graduació, un moment molt especial per a tota la meva família.
En els últims anys de carrera, quan ja vaig fer pràctiques en hospitals, vaig veure les immenses possibilitats que oferia l’especialitat de Cirurgia Plàstica, Estètica i Reparadora. Una especialitat en la qual podia intervenir qualsevol part del cos, del cap als peus, on podia recuperar teixits que el pacient havia perdut millorant la seva qualitat de vida, on podia modelar i embellir……com quan era nen.
Vaig canviar el taller pel quiròfan i la fusta inerta per un cos amb ànima. Sentia una enorme responsabilitat, però també creia completament en la meva capacitat d’assumir-la.
Després de superar l’examen M.I.R., vaig poder iniciar l’especialitat a l’hospital i unitat que sempre havia desitjat. Em vaig formar com a especialista a l’Hospital Vall d’Hebron, on vaig poder treballar en la Unitat de Cremats, descobrint un món apassionant, ple de reptes mèdics i científics i d’històries personals de superació fascinants.
Després d’acabar l’especialitat, i ja al costat de la meva esposa, la meva inquietud científica i de coneixement em van portar a treballar fora de les nostres fronteres (USA, Països Baixos, Regne Unit). Vaig ampliar coneixements, tècniques quirúrgiques, vaig dirigir projectes de recerca, en països on la ciència i la innovació són prioritaris, on no escassegen els recursos. Van ser anys plens d’il·lusió, apassionants i molt fructífers, encara que no per això fàcils.
L’any 2005, decidim que era el moment de tornar al nostre país. Dels meus anys a l’estranger, vaig portar en la meva maleta una amplíssima experiència professional, una llarga llista d’amics i bones experiències personals i, el més important de tot, la meva filla Júlia nascuda a Holanda.
La meva activitat professional a Espanya és bastanta coneguda. He intentat acostar a la sanitat espanyola tota l’experiència adquirida en els meus anys a l’estranger.
He aplicat tècniques innovadores (cirurgia amb cèl·lules mare, tècniques endoscòpiques, trasplantament de cara,..) que m’han portat a estar en les primeres pàgines de l’actualitat dels mitjans de comunicació. Segueixo cada dia treballant per a aconseguir l’excel·lència en la cirurgia i la humilitat i comprensió en el tracte amb els meus pacients.
Els metges i cirurgians hem de recordar, sempre, que som persones que ajuden altres persones.
Mai hem de perdre la nostra humanitat.